LOS ESTUDIANTES NO QUEREMOS ESTUDIAR, TODO LO CONTRARIO.

Poc ha canviat, les situacions actuals són paral•leles als anys 80. El que més sorprèn és que la gent no es mogui quan li toquen la butxaca. Doncs bé, l’origen d’aquesta entrada és una pintada del 1987, la qual ningú entenia, com bé diu el títol. En aquell context, al febrer del vuitanta-set, hi havia un bon merder a Lletres. I quan hi ha coses que no funcionen, la gent es para a replantejar. “Com puc compaginar el fet d’estudiar o bé aprendre amb treure’ns un títol?” És a dir, gran part dels estudiants, millor dit tots els estudiants ens interessa un títol, i com a segona prioritat aprendre.

Aleshores, s’ha d’entendre als anys 60, la universitat com a resultat de trenta anys de dictadura. Una universitat feixista, precària i elitista per a fills de les classes altes. Els mestres eren feixistes i exercien de mestres per mèrits polítics i no acadèmics. Una dècada més endavant, les universitats multipliquen el numero d’alumnes, i ja les ideologies s’anaven ampliant. Però, com va sorgir l’Autònoma? Conseqüència de tanta demanda a la Universitat de Barcelona, a les afores i en mig del camp hi havien uns terrenys d’un cunyat d’un càrrec de la UB. Així doncs, des de la seva creació la gent l’ha catalogat de revolucionària o que no es fa res, perquè aquí es portava a moltísim nombre d’estudiants. Només existien els actuals edificis de formigó grisos, tots comunicats entre ells, i allà sorgia el dilema: massificacions d’aules. La gent es pegava d’hòsties pels llocs, que eren bancs llargs de fusta, i qui no s’asseia, dempeus o al terra... i tot allò era normal. Però és clar, certament els humans tenim uns vicis en quant a les mobilitzacions, com estem malament anirem a pitjor. Però en allò que se’n diu transició o sortida de la dictadura si que és cert que la universitat creix en qualitat i es sent rica. Per exemple, UCD intenta aprovar una llei per impulsar una universitat nova, però no s’aprovà i es seguia regint per lleis franquistes.

Arribats aquest punt al 1980, no hi ha records del moviment estudiantil. Potser alguna assemblea de vint-i-cinc persones i venia en Raimon a cantar, no havia organització sindical, ni programa de millores i tampoc organització política. Però la llei de reforma universitària no va trigar en aprovar-se. Tot i així, la Representació d’Estudiants no vetllaven pels companys, per dir alguna cosa feien manifests per Nicaragua i d’altres anècdotes. D’altra banda, estaven els sectors extremistes, tant de d’esquerra com de dretes, que mai van intentar cridar l’ intenció als estudiants; és més, feien allunyar-se. Però retornant a Lletres la situació era caòtica, no hi havia guix, ni paper, i bé ningú és movia. Fins que els de Secundària es passaven els dies als carrers i un dia la Facultat es posa en vaga per part del PAS. La biblioteca estava tancada, no hi havia ningú a secretaria i tampoc a gestió acadèmica.

Com va repercutir als alumnes de Lletres? Aquell dia es va fer una assemblea a l’auditori també, i va assistir-hi molta gent, on es va decidir fer vaga. Vint dies de vaga amb unes institucions acadèmiques que criminalitzaven als alumnes de borratxos i els estudiants no tenien cap representants. Llavors, l’Assemblea eren tots, i es pretenia convèncer a la gent, però a més, hi havia tot tipus d’opinions i ideologies.
Un cúmul de protestes va pressionar al Ministre i va dimitir. A partir d’aquest moment, es van començar a fer programes que deien coses a la gent, que serien beneficis. I mentrestant, s’edificava un nou edifici al Campus, la Facultat de Comunicació. Ràpidament les facultats de Dret i Econòmiques van agafar certes aules de Comunicació, i va sorgir el debat. Lletres era de les facultats més grans i mancava espai i ningú els hi donava lloc, així doncs, van anar a l’acció directa i ocupen classes i passadissos. Seguidament, s’ocupà el rectorat on la policia va desallotjar als estudiants. I clar, els estudiants estaven organitzats ens assemblees, i la pregunta era: si han funcionat tan bé, per què no institucionalitzem les assemblees? Bé, es va institucionalitzar als reglaments i s’adhereix als Estatuts de cada Facultat on constaria un Consell d’Estudiants organitzat en aquestes. Més endavant, va sorgir la KOF (Comissió Oberta de Facultat), sí amb “k” i la “o” era el símbol d’ocupa. Amb el temps ha derivat a l’actual CAF (Coordinadora d’Assemblees de Facultat) i es pretenia importar el model de Lletres per tot el campus.

Actualment, no ens agrada dir-ho, ni ser tan negatius, però siguem sincers: les coses van a pitjor. Mai, s’havien tocat els finançaments, i es que ara, ens trobem per primera vegada davant d’una retallada sistemàtica. Això es pot traduir com a contrareforma universitària que produeix una crispació i una alta tensió. Però més enllà de les inevitables discussions, el fet de debatre i cabrejar-nos, hem d’aprendre a solucionar i gestionar aquest merder. I si volem deixar la uni millor de com la hem trobat quan hem entrat, som-hi! Fem que surti com algo constructiu i tindreu un bonic record. I a les vagues del 2037 potser estareu aquí, i direu, i explicareu... “al 2012, allò, si que eren vagues”.

Model a la Bolonyesa: L'Estratègia Universitat 2015 ens ataca!

Fins avui, moltes persones no han entrat en raó. El pitjor és la gran desinformació que hi ha i la ignorància sobre la situació actual. Molts, per primer cop avui han sentit la paraula “Estratègia Universitat 2015” (EU2015), una estratègia aberrant contra la poca educació gratuïta que ens queda sota els fils de Bolonya. D’aquest mode, els governs pretenen construir una educació elitista i privatitzar-la sota el control de les empreses. Amb això es pretén crear màquines destinades a un sector del mercat i no pas crear individus crítics i raonables com als seus orígens. L’educació és un dret fonamental al qual tots els individus tenim accés, alhora el nostre deure és defensar-la. No només defensar-la sinó protegir-la i fomentar una educació pública, de qualitat i a l’abast de tothom.

Encara em sorprèn que la gent consideri fer vaga com sinònim de perdre classe, festa o dia de vacances. Fer vaga és lluitar, buscar propostes i fer sentir la nostra veu; pel teu bé i pel de tots. A més, els professors estan completament d’acord i estan disposats a fer xerrades i tallers, més ben dit, jornades de formació. Però sembla ser que és l’únic que interessa a gran part dels estudiants “perdre classe”, però i el seu futur? No els sembla interessar-se gaire. Doncs sent d’Humanitats i amb l’EU2015 anul•la per complet als estudiants d’aquesta branca perquè es considera una “despesa inútil i no adaptada a les exigència dels mercats”. 
El dilema és: aquest model ens ofega, ens oprimeix , ens tortura i ens descarta d’estudiants. Ara només som clients que paguem uns aranzels. I ara bé, el tema matrícules es duplicaran de cara al curs vinent. Aquest curs, ja ens les han clavat entre 1.400€ i 1.800€., quan un any abans eren 900€, però és el que proper seran 3000€ i l’altre 6000€, i així fins a pagar el cost real de la matrícula a una universitat pública només de nom, però aviat serà privada. És una llàstima que companys meus hagin de deixar l’any vinent els seus estudis perquè no s’ho poden costejar.- I pitjor encara,  resulta dificultós combinar treball amb estudis perquè aquest model a la bolonyesa sotmet als estudiants a dedicar-li tot el seu temps.

En conclusió, en si hi ha un problema, i aquí s’ha de solucionar aquest problema amb alternatives als constants atacs agressius que estem rebent. Hem de col•lapsar la universitat, perquè quan acabi la vaga semblarà que no hagi passat res. El que vull dir, si avui “macroaseemblea” però i demà? I passat? I després de Setmana Santa? La gent ja no se’n recordarà i tornarem a estar a les mateixes. Sempre serem els mateixos que ens quedem a pencar i que participem. Em quedo amb la imatge de tot l’auditori ple i les intervencions d’un parell de persones. Tambñe em quedo amb aquestes persones que s’ auto avergonyien d’ells mateixos per no haver-se implicat en assemblees ni en la lluita, i que es comprometrien a fer-ho d’ara en endavant. Tot això m’esperança i ens ha d’omplir de satisfacció pels petits èxits que hem anat aconseguit des de l’ inici d’aquest curs a nivell de l’Autònoma.

Que l'espurna de Lletres s'extengui a tot el Campus!

Situacions com les d’avui, dimarts 20, a la Facultat de Lletres de la UAB, ha fet i donarà molt a pensar per cap a on anem. Tot s’inicià ahir dilluns quan s’aprovava per votacions a l’Assemblea de Lletres aturar les classes fins al 29M. Doncs bé, avui el debat estava servit a tots els indrets, això ja va bé; vull dir que tindrà ressò per conscienciar a la comunitat universitària. Sembla ser que no interessa gaire això de mobilitzar-se, ni implicar-te a la lluita.
Bé, trobo un cercle amb una cridòria, m’hi vaig apropar i contemplar la quantitat de gent que s’oposa a fer vaga amb l’argument: “Total, amb les vagues no aconseguirem res”. Sense pensar-m’ho dos cops vaig decidir juntament amb altres companys de la nostra Facultat de Traducció, participar a l’assemblea de Lletres. Les queixes ressonaven només entrar per la porta i les discussions estaven a cada racó. Pensava, i sincerament creia, serà una assemblea normaleta de no més de 200 persones, i quan veig des de fora tot l’Auditori ple a vessar, els meus ulls no podien creure-ho. El millor era que cada cop arribava més gent i allà no s’hi cabia: 600 seients ocupats, gent asseguda al terra i a les escales, gent dempeus...

Comença la funció i la difícil tasca d’arribar a un acord amb tantíssima gent i tantes diversitats d’opinions. Predominava l’oposició aquella vaga “a la japonesa”. Ja, però aquella decisió de vaga té nom, lloc i hora, i es diu assemblea, i si la gent no hi assisteix després no pot queixar-se ni renegar del que s’ha decidit. Quan ens posem a les portes de les facultats a repartir octavetes no ho fem perquè ens avorrim ni volem tocar els nassos, com molta gent creu. No! Volem fomentar les assemblees com l’única institució viable per a prendre decisions a nivell d’estudiants. Propostes com baixar i començar a fer classes a Plaça Catalunya, i mostrar que està passant. Si ens quedem aquí, passarà el de sempre, els mitjans donaran la imatge que volen i que no fem res. I això no es així, l’aturada de classes serveix per replantejar cap a on anem i que podem fer tots junts, doncs reconstruir la pública. D’altra banda, nombroses intervencions eren referents a les propostes de mobilitzacions alternatives que serien molt profitoses i complementàries. Però no obstant, la pressió real s’exercirà aturant classes. Tots els qui prenien la paraula ens felicitava per l’assistència i la participació, i com podia ser que en tants anys no haguessin aconseguit reunir a una nombrosa quantitat de gent i si en tres hores?