Situacions com les d’avui, dimarts 20, a la Facultat de Lletres de la UAB, ha fet i donarà molt a pensar per cap a on anem. Tot s’inicià ahir dilluns quan s’aprovava per votacions a l’Assemblea de Lletres aturar les classes fins al 29M. Doncs bé, avui el debat estava servit a tots els indrets, això ja va bé; vull dir que tindrà ressò per conscienciar a la comunitat universitària. Sembla ser que no interessa gaire això de mobilitzar-se, ni implicar-te a la lluita.
Bé, trobo un cercle amb una cridòria, m’hi vaig apropar i contemplar la quantitat de gent que s’oposa a fer vaga amb l’argument: “Total, amb les vagues no aconseguirem res”. Sense pensar-m’ho dos cops vaig decidir juntament amb altres companys de la nostra Facultat de Traducció, participar a l’assemblea de Lletres. Les queixes ressonaven només entrar per la porta i les discussions estaven a cada racó. Pensava, i sincerament creia, serà una assemblea normaleta de no més de 200 persones, i quan veig des de fora tot l’Auditori ple a vessar, els meus ulls no podien creure-ho. El millor era que cada cop arribava més gent i allà no s’hi cabia: 600 seients ocupats, gent asseguda al terra i a les escales, gent dempeus...
Comença la funció i la difícil tasca d’arribar a un acord amb tantíssima gent i tantes diversitats d’opinions. Predominava l’oposició aquella vaga “a la japonesa”. Ja, però aquella decisió de vaga té nom, lloc i hora, i es diu assemblea, i si la gent no hi assisteix després no pot queixar-se ni renegar del que s’ha decidit. Quan ens posem a les portes de les facultats a repartir octavetes no ho fem perquè ens avorrim ni volem tocar els nassos, com molta gent creu. No! Volem fomentar les assemblees com l’única institució viable per a prendre decisions a nivell d’estudiants. Propostes com baixar i començar a fer classes a Plaça Catalunya, i mostrar que està passant. Si ens quedem aquí, passarà el de sempre, els mitjans donaran la imatge que volen i que no fem res. I això no es així, l’aturada de classes serveix per replantejar cap a on anem i que podem fer tots junts, doncs reconstruir la pública. D’altra banda, nombroses intervencions eren referents a les propostes de mobilitzacions alternatives que serien molt profitoses i complementàries. Però no obstant, la pressió real s’exercirà aturant classes. Tots els qui prenien la paraula ens felicitava per l’assistència i la participació, i com podia ser que en tants anys no haguessin aconseguit reunir a una nombrosa quantitat de gent i si en tres hores?
Bé, trobo un cercle amb una cridòria, m’hi vaig apropar i contemplar la quantitat de gent que s’oposa a fer vaga amb l’argument: “Total, amb les vagues no aconseguirem res”. Sense pensar-m’ho dos cops vaig decidir juntament amb altres companys de la nostra Facultat de Traducció, participar a l’assemblea de Lletres. Les queixes ressonaven només entrar per la porta i les discussions estaven a cada racó. Pensava, i sincerament creia, serà una assemblea normaleta de no més de 200 persones, i quan veig des de fora tot l’Auditori ple a vessar, els meus ulls no podien creure-ho. El millor era que cada cop arribava més gent i allà no s’hi cabia: 600 seients ocupats, gent asseguda al terra i a les escales, gent dempeus...
Comença la funció i la difícil tasca d’arribar a un acord amb tantíssima gent i tantes diversitats d’opinions. Predominava l’oposició aquella vaga “a la japonesa”. Ja, però aquella decisió de vaga té nom, lloc i hora, i es diu assemblea, i si la gent no hi assisteix després no pot queixar-se ni renegar del que s’ha decidit. Quan ens posem a les portes de les facultats a repartir octavetes no ho fem perquè ens avorrim ni volem tocar els nassos, com molta gent creu. No! Volem fomentar les assemblees com l’única institució viable per a prendre decisions a nivell d’estudiants. Propostes com baixar i començar a fer classes a Plaça Catalunya, i mostrar que està passant. Si ens quedem aquí, passarà el de sempre, els mitjans donaran la imatge que volen i que no fem res. I això no es així, l’aturada de classes serveix per replantejar cap a on anem i que podem fer tots junts, doncs reconstruir la pública. D’altra banda, nombroses intervencions eren referents a les propostes de mobilitzacions alternatives que serien molt profitoses i complementàries. Però no obstant, la pressió real s’exercirà aturant classes. Tots els qui prenien la paraula ens felicitava per l’assistència i la participació, i com podia ser que en tants anys no haguessin aconseguit reunir a una nombrosa quantitat de gent i si en tres hores?
No hay comentarios:
Publicar un comentario